David Palmada 'Pelut', Un manresà acompanyat del valencià Ernesto Berenguer, ha dut a terme aquesta inèdita gesta en un forat de 436 metres completament vertical descobert fa només quatre anys
El manresà David Palmada, conegut com a Pelut, membre del Centre Excursionista Montserrat, reconegut escalador de grans parets i d'escalada tècnica, ha sumat una gesta inèdita al seu extens currículum. A Cantàbria, a Ruesga, conjuntament amb el valencià Ernesto Berenguer, ha dut a terme el que han anomenat «Black Hole Project», descendint a un gran pou descobert fa uns quatre anys per uns espeleòlegs càntabres. L'anomenat Gran Pou MTDE es tracta del forat vertical més profund d'Espanya i un dels deu pous més grans del planeta, amb 436 metres completament verticals. «És com descendir al mateix infern», apunta Palmada.
Normalment, en espeleologia, el més normal és descendir amb una corda i tornar a pujar per la mateixa corda, però el Pelut i el seu company van voler fer un pas més enllà i fer-ho escalant, com si d'una gran paret es tractés. Segons Palmada, «és com si estiguéssim escalant el Naranjo de Bulnes però sota terra, amb foscor, una gran humitat, amb vuit o nou graus de temperatura i tot ple de fang. Ara bé, l'experiència, certament molt arriscada, va ser brutal», reconeix el manresà.
Nou dies sota terra
En total van ser quinze dies d'activitat i nou sota terra, completament incomunicats i allunyats del món i de qualsevol contacte humà. En l'expedició, Palmada i Berenguer tenien el suport del grup de rescat de la línia vertical, el qual, a més a més d'estar les 24 hores del dia en alerta, també havia d'entrar en acció en el cas que el dia pactat de sortida els dos escaladors no estiguessin ja fora del pou, per tal de no haver de recór-rer a cap altre tipus d'ajuda externa, de manera que era un equip completament autònom.
La logística d'un projecte com aquest és molt important. Cal baixar fins al fons més de 300 kg de material (amb el menjar per a tots els dies inclòs i també per fer el bivac a la paret, entre molts altres elements). Per a aquest treball, David Palmada i Ernesto Berenguer van comptar amb el suport d'Enrique Osiel i David Aragón. Tots quatre van passar la primera nit junts, i van fer algunes fotos i un vídeo de l'escalada. Segons Palmada, «en un projecte com aquest, el millor és ser tres, perquè en el cas d'un accident, una persona es pot quedar amb el ferit i l'altra pot sortir a demanar ajut. En aquest cas no era possible i per això amb l'Ernesto vam fer un pacte que si passava alguna cosa a un dels dos expedicionaris, i després de fer tot el possible, l'altre sortiria a fora per demanar auxili, amb totes les conseqüències que això podia comportar, acceptant el repte i el compromís. En aquest tipus d'activitats, és molt fàcil que passin coses, pedres, caigudes, etc. Per això has de tenir molt clara l'estratègia i jugar-te-la a una carta, essent conseqüent amb els teus actes. En això radica en certa forma la màgia de l'aventura. Sortir de la teva zona de confort ho fa més interessant. Ha estat una escalada pionera a escala mundial; ens ha ensenyat que les ganes d'enfrontar-te a les teves pors i l'afany per experimentar noves sensacions no tenen límits».
Normalment, en espeleologia, el més normal és descendir amb una corda i tornar a pujar per la mateixa corda, però el Pelut i el seu company van voler fer un pas més enllà i fer-ho escalant, com si d'una gran paret es tractés. Segons Palmada, «és com si estiguéssim escalant el Naranjo de Bulnes però sota terra, amb foscor, una gran humitat, amb vuit o nou graus de temperatura i tot ple de fang. Ara bé, l'experiència, certament molt arriscada, va ser brutal», reconeix el manresà.
Nou dies sota terra
En total van ser quinze dies d'activitat i nou sota terra, completament incomunicats i allunyats del món i de qualsevol contacte humà. En l'expedició, Palmada i Berenguer tenien el suport del grup de rescat de la línia vertical, el qual, a més a més d'estar les 24 hores del dia en alerta, també havia d'entrar en acció en el cas que el dia pactat de sortida els dos escaladors no estiguessin ja fora del pou, per tal de no haver de recór-rer a cap altre tipus d'ajuda externa, de manera que era un equip completament autònom.
La logística d'un projecte com aquest és molt important. Cal baixar fins al fons més de 300 kg de material (amb el menjar per a tots els dies inclòs i també per fer el bivac a la paret, entre molts altres elements). Per a aquest treball, David Palmada i Ernesto Berenguer van comptar amb el suport d'Enrique Osiel i David Aragón. Tots quatre van passar la primera nit junts, i van fer algunes fotos i un vídeo de l'escalada. Segons Palmada, «en un projecte com aquest, el millor és ser tres, perquè en el cas d'un accident, una persona es pot quedar amb el ferit i l'altra pot sortir a demanar ajut. En aquest cas no era possible i per això amb l'Ernesto vam fer un pacte que si passava alguna cosa a un dels dos expedicionaris, i després de fer tot el possible, l'altre sortiria a fora per demanar auxili, amb totes les conseqüències que això podia comportar, acceptant el repte i el compromís. En aquest tipus d'activitats, és molt fàcil que passin coses, pedres, caigudes, etc. Per això has de tenir molt clara l'estratègia i jugar-te-la a una carta, essent conseqüent amb els teus actes. En això radica en certa forma la màgia de l'aventura. Sortir de la teva zona de confort ho fa més interessant. Ha estat una escalada pionera a escala mundial; ens ha ensenyat que les ganes d'enfrontar-te a les teves pors i l'afany per experimentar noves sensacions no tenen límits».
No hay comentarios:
Publicar un comentario